Ningú no ho esperava. Susan Boyle, la grangera escocesa de 48 anys que somniava en ser estrella de la cançó, ha esdevingut en els darrers mesos un autèntic fenomen mediàtic capaç d’arrosegar milions de visites als seus vídeos d’internet. Potser per això, ningú, ni tan sols ella, imaginava que la clara favorita per endur-se el suculent premi que rep el guanyador de Britain’s got talent acabaria patint una sobtada desfeta. I tot com a conseqüència d’una actuació brillant: la del grup Diversity.

Ningú no ho esperava, de fet. Ni tan sols els guanyadors. Solament l’espectacular coregrafia dels vencedors (“Gairebé perfecta” segons un dels membres del jurat) ha pogut fer que el veredicte haja sigut, finalment, el de deixar amb dos pams de nas a una Susan Boyle que ha caigut en depressió rere la notícia. Tal i com anuncia el periòdic The Sun, Boyle ha sigut ingressada en un hospital psiquiàtric al no trobar-se bé emocional i psicològicament. La causa no és altra que l’esgotament que suposa una decepció tan gran com la que la candidata al triomf va patir la nit del darrer dissabte. Segons afirma una notícia publicada al diari El País, “la policia acudí a l’hotel de Londres on s’allotjava Boyle al rebre una trucada del personal del concurs, que alertava que la cantant estava actuant de forma extranya”.

Finalment, la cantant restarà ingressada al centre, on “passarà uns dies de descans”, tal i com afirma el seu metge, per refer-se del colp que ha suposat per a ella tastar la glòria i quedar-se a les portes del darrer triomf. Amb tot, però, no té perquè preocupar-se. No hi ha cap dubte que Boyle ha aconseguit crear un espai mediàtic propi que li permetrà ser una persona destacada dintre d’aquest pecualiar món de les tafaneries. Ara, acabat el concurs, haurà de demostrar qui és la persona que va enamorar el Regne Unit interpretant I dreamed a dream. Així, potser arribe a aconseguir allò que ha tocat amb la punta del dits: la victòria. Perquè la fama, aquest peculiar premi que obtenen alguns privilegiats, no hi ha cap dubte que ja no la perdrà.

Laura Taeño i Alexandre Martínez

Fora de joc és el programa d’esports fet per a les persones que, a més d’informar-se, volen passar una bona estona i romandre asseguts amb un bon somriure d’orella a orella a càrrec de David García, Fernando Morant, Laura Taeño i Alexandre Martínez. Amb un to distés i còmic, els seus quatre presentadors ofereixen píndoles auditives de mitja hora de duració, de temàtica esportiva diversa i amb caràcter humorístic. No dubteu en engegar la ràdio quan sone el tret d’eixida de fora de joc! De 4 a 5 de la vesprada, qui pot preferir la migdiada?

“Siempre Coca-Cola”. Els habitants de Juliaca ja no s’esforcen en girar el cap per observar el contrast que ofereix el color vermell de l’eslògan publicitari que s’alça sobre els seus caps. Han aprés a viure al seu peculiar paratge, un indret on una tanca pubicitària, símbol de modernitat i progrés, s’alça imponent al bell mig d’un grapat de cases de fang que segurament es convertiran en pols quan els terratrèmols tornen a sacsejar Perú. La seua llar, al cap i a la fi.

La ciutat dels vents, nom amb què també és coneguda la població andina per la cruesa que la regió de l’Altiplà atorgà als seus hiverns, és un dels punts on l’autobús que ens du de camí a Cuzco es pren un descans. Temps suficient per fer un esguard i detindre’s uns instants a pensar. De vegades, no som conscients d’alguna cosa fins que no entrem en contacte directe amb la seua (crua) realitat. Per moltes campanyes publicitàries d’ONG que presenciem, per moltes notícies que apareguen als telediaris mostrant-nos, des d’un punt de vista paternalista, les desgràcies i dissorts d’allò que ens  permetem el luxe d’anomenar “països subdesenvolupats”, no hem agafat  l’hàbit d’obrir bé els ulls per arribar a percebre el grau real d’injustícia d’aquest sistema on nosaltres som poc més que els figurants (mai els actors nominats a l’Oscar).  És en aquesta ciutat situada a 3.800 metres sobre el nivell del mar, mig afectat pel mal d’altura i exhaust per la reflexió, on me n’adone que no és just, ètic ni normal que, a un lloc on la gent pot comprar-se una llanda de Coca-Cola, la vida siga tan precària. Si aquest producte ha aconseguit viatjar quilòmetres i quilòmetres, a través d’una xarxa comercial i de transport sòlida i efectiva, és perquè les connexions que la globalització ha establert permeten l’intercanvi de matèria. Però quina matèria s’intercanvia? Enviem medicines per millorar la sanitat dels habitants de Juliaca? Els oferim allò que els cal per fomentar el seu propi desenvolupament? No. Els venem Coca-Coles. Així, a banda de suposar-nos un benefici, segur que estan més hidratats i són més feliços. I si els seïsmes fan tramolar el país sencer (com ocorregué a la ciutat de Pisco l’estiu de l’any passat) no passa res de res. Serà suficient amb enviar algunes caixes amb queviures i medicaments per llavar la imatge i la consciència.

Si parlem de la globalització com una cosa positiva pel fet que permet la interculturalitat i l’intercanvi mundial hem de ser conscients que ens hem acostumat a que la interculturalitat siga unidireccional (sembla més bé una invasió) i l’intercanvi estiga única i exclusivament justificat pel dòlar.

I mentre nosaltres parlem de crisi (la que el nostre propi sistema ha creat), el 40% dels habitants de Perú són pobres i quasi un 14% viu en condicions d’extrema pobresa. Però, amb tot, hi ha algunes coses que ens uneixen. Poden estar-se ben tranquils. Sempre tindran l’opció de gastar-se els seus Sols adquirint refrescants begudes americanes. 

Àlex M. Orts

El centrocampista internacional holandés Rafael Van der Vaart, que fichó el pasado verano por el Real Madrid procedente del alemán Hamburgo, negó haber efectuado declaración alguna sobre su presunto deseo de irse al Chelsea londinense.