Sergi Albir: “El periodista de hui dia no pot ser un analfabet funcional”

Sergi Albir, fotógrafo profesional

Foto: Nadia Alba

Fotògraf professional, col·laborador d’EL PAÍS en temes de cultura, tecnologia i fotografia, presentador i guionista de ràdio en Radio Marca i altres mitjans, ha treballat en la web des de 1997.

Com vas començar a col·laborar a El País si estudiaves Econòmiques i Empresarials?

Era 1996. Jo tenia 23 anys i estava estudiant Econòmiques, però venia el mon del tebeo. Portava prou de temps col·laborant en diferents fanzines, un d’ells es deia Gorc, en format tabloide, que parlava de literatura. Estava escrivint ahi i en això i altre material vaig anar a la redacció de El País perquè sabia que estaven interessats en tindré algú que parlara de còmics. Vaig anar per allà, els vaig oferir el que tenia i Adolf Beltran em va dir: “fes-nos alguna cosa, nos la envies i provem”.

Va arribar el saló del còmic de Barcelona li digué a Beltran que anava i si volia que li contara el que els valencians feien allà i li va parèixer perfecte. Vaig fer el primer article per al diari, que ocupà una pàgina sencera junt a un anunci. El vaig fer a ma i el vaig tenir que enviar per fax a la redacció. En eixe moment es feia així o dictant-li-ho a la secretaria. El col·laborador el feia com podia.

Vas començar a cultura perquè era per al que et vas oferir. En eixe sentit un freelance té més avantatge que algú que està en planteja i li assignen el tema a escriure?

Sí, moltíssima. Jo vaig arribar al diari com un especialista. En eixe sentir El País el feia molt bé perquè en lloc de tenir un planter molt ample en Comunitat Valenciana, Adolf Beltran es va preocupar de fer un bon equip en el que la gent escriguera de la seua especialitat. Tenies que ser molt competent i fer-lo molt be perquè estaves al millor diari d’Espanya de llarg, però el control de la teua parcel·la el feia més fàcil. Això donava una perspectiva que no tenia un periodista que començara en aquell moment perquè per molt bo que fora un principiant, al costat de gent com jo no tenia res a fer. La informació que hi havia en aquell temps era mes limitada que ara i era molt difícil escriure bé d’un tema que no controlaves o del que havies de documentar-te partint de zero.

El inconvenient d’un freelance, i sobretot al meu cas, es que no podies guanyar-te la vida escrivint de tebeos, encara que després vaig començar a escriure d’altres temes que també controlava, com la tecnologia.

Tenint en compte que Internet començà a comercialitzar-se a l´any 1995 i que El País inicià el seu camí la Red al 96, de quina forma s’organitzava la redacció del periòdic llavors?

Pel que a mi respecta, vaig començar a usar Internet sobre el 94/95, quan a Espanya va començar a haver-hi Internet. Abans que el diari tinguera correu electrònic per a que els col·laboradors poguérem enviar les nostres coses, jo ja tenia el meu. Abans que ells tingueren un correu vinculat a tot el sistema. Així que encara que jo poguera enviar-lo per Internet, no podia fer- ho. Clar, això ara mateix sona molt estrany. Els sistemes informàtics al diari van arribar més tard. A les organitzacions grans la tecnologia trigava en adaptar- se. Ara ja ha canviat, però en aquell moment era una revolució tecnològica que El País, encara que fou el primer, no es va adaptar amb tota la velocitat que el podia fer un particular que es comprava un ordinador i ho muntava a la seua casa.

Como col·laborador has viscut de ple la crisi del sector de la comunicació i la transformació que els mitjans han tingut que dur a terme per subsistir. Creus que l´aparició dels cibermitjans, amb la flexibilitat i precarietat que comporten, ha deteriorat la premsa d´aquest país?

És una pregunta complicada. Que el periodisme s´ha vist perjudicat es una afirmació fal·laç. El que passa es que les empreses no han sabut adaptar- se. Ara mateix n´hi ha mes gent que lleig el periòdic que mai però no en paper. Hi ha mes gent que te accés a la informació que tu emiteixes que mai, però no t’estan pagant per ella. No hem sabut crear un model, i no em refereix sols a Espanya. També cal tenir en compte que el volum d´informació que n’hi ha es cinquanta mil vegades millor. El problema es cóm pot destriar la persona que no està en un mitjà de comunicació. Cóm pot diferenciar la informació bona de la que no ho es? Eixe es el problema. La gent podria pagar si estiguera segura que el que li ofereixes és millor. Però tu poses la televisió i en mig de l´informatiu entra un anunci, estàs parlant d’informació política i el periòdic està influït per una sèrie de factors polítics, així que moltes vegades no estàs sent significativament millor, si no que el receptor no pot determinar que tu ets millor, així que segurament, si tu no ets millor i n´hi ha fonts alternatives, no estarà disposat a pagar-te.

Llavors no creus que la gent s´haja acostumar a la gratuïtat perquè sí…

Es paregut. Si no em sabut fer- nos valdre es un problema nostre. La gent té mes opcions però nosaltres érem els primers que sapiem que això anava a passar. Jo estava a ma casa amb un ordinador i estava amb avantatge de la gent que havia arribat 10 anys abans. Jo tenia accés a la informació que estava passant per exemple als Estats Units i en temps reial, i la gent no. Els medis sabien que açò s´anava a popularitzar. Si no han sabut adaptar- se no es pot culpar a q tothom puga accedir a Internet. Açò es bo, açò contribueix molt al progres en molts aspectes. Internet es molt positiu pel mon però nosaltres hem tingut la culpa de no saber- nos adaptar als diferents sistemes, al pagament per contingut, etc. I no era impossible perquè la televisió en alguns casos sí que han sabut adaptar- se. Netflix, HBO i altres, son casos que sí han sabut fer un contingut de qualitat. Hi ha plataformes de pagament que tenen èxit. La qüestió es si es pot fer que la informació resulte suficientment interessant per al seu pagament. Jo això lo he explicat moltes vegades. Tenim una sèrie d´avantatges per viure al segle XXI. Si qualsevol periodista de qualsevol diari pot accedir a tota la informació del mon, pot tenir una càmera brutal, pot tenir un ample de banda espectacular i pot tenir accés a un ordinador, no por queixar- se després de que la gent o tinga. Ha d’adaptar-se.

Aleshores, penses que els cibermitjans espanyols no han sabut comercialitzar la informació?

No sols els espanyols. Això ha sigut una fallida mundial perquè el New York Times va intentar fer- ho, els americans i els anglesos el van intentar fer, Hi ha models mixtos, con El Diario.es, que pren com a exemple a The Guardian, que és la referència del millor diari que hi ha ara mateixa al món. Sembla que els sistemes mixtos son els que millor estén funcionant.

El sistema de economies col·laboratives en lloc d´economies més competitives pot ser el futur. Si la gent comença a vorer un mitjà de comunicació des de una economia col· laborativa pot contribuir de manera voluntària. El problema de això es: quina estabilitat te? Amb el sistema de l´economia col·laborativa, els diaris depenen del que la gent s´arribe a adaptar. El que no sé, i crec que no ho sap ningú, es si es un model sostenible.

I la imatge actualment del periodista multitasca es l´única opció de futur o consideres que això ja no es fer periodisme?

El periodista s’ha d’adaptar al que n’hi ha. Si tu no t’adaptes a l’entorn, tens un problema. En general el periodista d’avui dia crec que ha de ser multimedia. Ara bé, açò no implica que tots els periodistes tinguen que ser- ho, però es imprescindible que el periodista actual tinga una capacitat multimedia important. Sobre tot per poder generar continguts i valorar-los, o que si a un moment donat no fa el contingut, si que sàpiga discernir entre quin es bo i quin contingut no es interessant pel lector. La immediatesa de hui en dia requereix que tingues criteri. Si treballes a una empresa gran si que pots especialitzar-te i centrar-te en una tasca en concret perquè hi haurà gent per a cobrir tots els postos. Tot depèn dels mitjà on estigues. Els mes immediats si que exigeixen que els seues periodistes tinguen una formació audiovisual completa i hi ha determinats casos, ara mateix minoritaris, als que si que es poden especialitzar les tasques. Jo crec que en general la tasca del periodista de hui en dia te ser poder controlar- ho tot al màxim perquè no sempre es pot especialitzar.

Però no creus que es degradar-se professionalment? Perquè fas tu sols tasques de diverses persones.

No, no. A veure, estàs treballant. La qüestió és que tu has de fer una feina. Tu tens que traslladar informació, ja siga redactant text o fent un discurs audiovisual. Un periodista no es pitjor per saber fer un vídeo o saber fer una foto. El que passa es que si pots especialitzar-te doncs millor, però avui dia tens que ser eficient. Si qualsevol pot fer una foto tu has de saber fer- la i millor. El que no val, per a mi, es el periodista que se’n va a una roda de premsa i te que fer una foto i fa una merda. Açò sí que és degradar la professió. Però no et degrades per fer- ho, si no per fer- ho mal. Si no, no.

O siga, que des de el teu punt de vista el ser periodista multitasca es el que te diferencia de la resta de la gent del sector?

Clar! El que no pots fer es sols una cosa be perquè n´hi ha molta competència. No ens podem permetre fer desastres perquè açò sí que devalua la qualitat del contingut que li arriba a la gent. I a més, que cada vegada la gent es dóna mes compte de tot açò. És normal que si veuen una feina que no està ben feta o que ells mateixos podrien fer, no vulguen pagar per ella. Tens que aportar valor afegit als continguts, tens que pensar- ho tot. Aportar coses al tío que lleig. I no sols en premsa. En televisió per exemple no es port permetre que s’emeten vídeos sense qualitat. No val con fer- ho. Has de fer- ho millor perquè ets professional.

Tenim mes eines que hem tingut mai en la vida: traductors, metabuscadors… Moltes vegades el que no hi ha és un sistema de retroalimentació de qualitat.

Creus que el format paper està destinat a desaparèixer completament?

No, no ho crec. Però es tornarà una cosa molt elitista i molt més minoritària. També es cert que, en alguns aspectes, alguns suports tecnològics no són prou bons. Per exemple, per llegir el diari i fins i tot per llegit llibres, els e- books tenen un format massa xicotet per al meu gust i els mòbils, fins que cada vegada son més grans, tampoc són massa còmodes. Pense que segurament terminarem elegint alguna cosa que vaja millor. El paper no crec que vaja a desaparèixer però si crec que s´ha de reduir tot el que es puga per qüestió dels costos absurds que té sobretot per a premsa. No crec que desaparega a curt termini però està baixant a molta velocitat i es quedarà con una cosa molt limitada.

Però la quasi desaparició del paper també implica llocs de treball que van desapareixent i no s´estan substituint tal qual a Internet, no?

Es lo que parlem, n´hi ha que anar adaptant- se. No es substitueix directament per treballs en Internet però sí que van apareixent treballs nous que abans no hi havia. Ara tenint gent especialitzada en SEO, que abans no havia. Es tot qüestió de evolució. Es dur en alguns aspectes però la nostàlgia normalment no te porta a fer bones decisions econòmiques. Per exemple els vinils han tornat però qüestió de nostàlgia. Por ser que això puga passar alguna vegada amb el paper però mes a tema de llibres, crec jo q al tema de la premsa diària.

En quant a la manera de redactar. Creus que les formes convencionals, com l´estructura piramidal, han quedat desfasades en aquest nou panorama comunicatiu?

No i sí. A veure, hi ha moltes maneres de redactar. Els sistemes convencionals poden ser molt interessants sobre tot per fer aprendre a la gent i en determinats aspectes com per exemple les agencies, que sí que volen un sistema òptim de transmetre informació pura el més ràpid possible. Ara mateix aquests son les sistemes més adequats que coneguem i els que s´ensenyen a totes les escoles de periodisme del món. Ara bé, que eixe siga el sistema bàsic de transmetre informació no vol dir que tu hages d’estar sotmès a determinades dictadures tota la teua vida. El sistema piramidal està molt bé però hi ha moltes formes de redactar les noticies. Pots fer-ho en paral·lel, pots contar coses començant però una conclusió… Ni ha moltíssimes maneres. La noticia bàsica sí que pot funcionar amb aquesta estructura però no necessàriament ha de ser l´única manera. Per exemple una entrevista no es convencional.

Creus que saltar-se aquestes normes convencionals de redacció estén mes enfocades des d´un punt de vista del marketing, que s´utilitzen per destacar de la competència o es evolució de la forma d’escriure?

N’hi ha de tot. De vegades es vota el sistema per les absurds titulars sensacionalistes que hi ha, però això es una tendència que crec que passarà ràpid perquè la gent s´està cansant. Ha tingut una certa rellevància durant uns anys que han sigut horribles en aquest aspecte però la gent ja es cansa. La gent s´està adonant de aquests sistemes i jo crec que ja estén en decaiguda. Jo crec que correspon més a que n´hi ha més gent escrivint i per tant més esquemes i noves opcions per a fer-ho.

Els òptims per a transmetre informació no em encontrat una forma millor. Qui sap si eixirà alguna nova forma que ho siga però jo crec q és una qüestió d’evolució lògica.

Creus que la gent es cansarà de la premsa a les xarxes socials, que es on més posen titulars sensacionalistes per enganxar al públic? Son les xarxes socials realment per a mitjans de comunicació o sols per a la societat i la gent del carrer?

Les xarxes socials són la societat d’avui dia. El que passa es que hi ha coses que encara no passen, vull dir, les xarxes socials encara no tenen una influencia definitiva sobre les votacions, encara que et semble que sí, i després n’hi ha sorpreses. Encara que hi haja molta gent queixant- se en Twitter, no es una manifestació. No te la mateixa influencia política ni la mateixa transcendència però cada vegada nhi ha més gent a les xarxes socials. La qüestió és: serà Facebook el referent únic? No se sap perquè tot va canviant però el que està clar és que les xarxes socials han de estar a la societat. El mitjans de comunicació tenen que estar a totes les xarxes social però hauran de centrar-se més en oferir una informació de qualitat i no tenir una política de “pa per a avui i fam per a matí”, com fan moltes. Cada vegada que un mitjà fa això està venent la seua credibilitat tan sols per obtindré un click més, i això es un problema. Si tot això termina sent un model de negoci de premsa sensacionalista doncs faran molts diners però aquest tipus de premsa es desgasta molt ràpidament.

Un consell per les futures generacions de periodistes?

A veure: cal ser adaptatiu, cal adaptar-se al que n’hi haja. No a qualsevol preu però hi ha que adaptar-se. El que no pot ser és que tenint tots els avantatges del món, no ens embrutem les mans per aprendre a fer coses noves. Es important que un periodista siga una persona de hui dia. Sàpiga en que entorn està jugant, que hi ha al voltant. Si no té capacitat d’adaptació al medi, no és una persona que estiga capacitada per interpretar les coses que ocorren. Ha de ser capaç d’entendre el que hi ha al voltant. El que no pots ser mai és un analfabet funcional. Hem tingut casos, con la tele, en la que durant anys s´ha estic dient que Internet era el dimoni, i clar, això no por ser.





Escrito por Nadia Alba Berenguer el nov 25 2018. Archivado bajo Actualidad, Sociedad. Puedes seguir las respuestas de esta entrada por RSS 2.0. Los comentarios y pings están cerrados por el momento.

Comentarios cerrados

Buscar en Archivo

Buscar por Fecha
Buscar por Categoría
Buscar con Google
Aquí iría un anuncio vertical que no tenemos...
Acceder