Egipte, Alexandría, 316 després de Crist. Els cristans es van fent amb el control de la ciutat. És un moviment de masses que sembla imparable. A les places es reuneixen els millors oradors defensant els déus pagans i el Déu únic. Orados que exalten les multituds, que apelen a les emocions més irracionals i que acaben amb demostracions miraculoses. És un moment efervescent. I no és extrany. Al món antic els esclaus eren la base de la economia. Amb el cristianisme és la primera vegada que sembla que els esclaus també son persones. Ningú els qüestiona l’ànima i, evidentment als ulls d’aquell nou Déu sembla que són iguals que els seus senyors.

Encarnant aquest punt tenim a Davo, l’esclau de la protagonista. Li ha servit durant molt de temps i l’admira fins a la veneració, n’està profundament enamorat. Per l’atracció a la seua senyora escolta les seues explicacions a la biblioteca, si el deixaren, de fet, seria el seu millor alumne. Creu en la ciència. Per altra banda, el crisitanisme li dona la possibiltat de ser algú. És un jove fort i intel·ligent, pot fer un bon paper com a soldat de Crist. El patiment de Davo, devatint-se entre l’amor, la ciència i un Déu que li dóna la igaltat és un dels punts més interesant de la pel·lícula.

Per altre costat tenim a Hypatia, la protagonista, filòsofa, astrònoma i professora de la biblioteca. És un personatge ideal, una dona consagrada profundament a la ciència, que posa la racionalitat per damunt de les emocions. Hypatia rebutja a tots els homes, per deidcar la seua vida a l’estudi. El que més li preocupa és tractar d’explicar quin és el moviment exacte dels astres. És també aquest el motiu pel qual posa en perill la seua feina, el seu motiu de viure. Com a base de tota la seua vida, ella sempre té clar que ha de trobar les respostes i que per a aconesguir-ho ha de ser capaç de qüestionar-se-ho tot. Així, mentre tots els seus alumnes, a poc a poc van acceptant els dogmes de fe del cristianisme, ella es manté al marge. Per a ella un dogma no és una possibilitat.

És possible que algú es decante per vore aquesta pel·lícula al sentir el nom del seu director, Amenábar. I és també un document històric que parla de la primera dona condemada com a bruixa per les seues idees. Ágora mostra la destrucció de la biblioteca d’Alexandria, que és un exemple més del coneixement antic que es va perdre, per la barbàrie dogmàtica cristina, que opinava que tota cultura havia de morir exepte la Biblia. Pot fer ràbia vore el seguit d’imatges  destructives, tant de pergamins, com de les escultures, i de tot allò no fet pels cristians, en general. És un exemple de guerra inútil, on les persones s’enfrenten per seguir una religió o un altra. Encara que tota guerra és absurda. És un exemple de conflicte per fer palés que uns tenen més força que d’altres.

Ixes de la pel·lícula amb ganes de reflexionar. D’adorar la ciència, de seguir qüestionant-te el món i cambiant les bases de les teues idees. De no acceptar el sí perque sí. També és important que siga una dona la que encarne aquesta postura. Gairebé tothom coneix a Sòcrates i la cicuta, la condemna a la foguera de Galileu. Però el cas d’Hypatia és real, i ben poca gent sap de la seua existència.

Llum Catalán Peñuelas i Galadriel Polo Julian

• galeria d'imatges