Jaume Barber. Vivim dies de molta transcendència per al futur de les noves tecnologies i molt especialment per a la que ho és per excel·lència: Internet. Una petita gran victòria per tots aquells que no concebem la vida sense gaudir de la llibertat i la interactivitat que avui encara podem trobar al ciberespai enlloc de seure i engolir passivament hores de teledeixalles, va tenir lloc el darrer 5 de maig, amb el Parlament Europeu com a escenari. Contra tot pronòstic, la cambra va rebutjar la proposta de la Comisió Europea de la coneguda popularment com a “Llei dels tres avisos”, la qual pretenia autoritzar una comissió – creada per a tal fi – perquè desconnectara de la xarxa aquells usuaris que hagueren rebut tres ‘avisos’ de les empreses proveïdores per descarregar contingut via P2P, tot sense requerir-ne la fins ara obligatòria autorització judicial. Els eurodiputats van tombar aquesta iniciativa -que comptava amb la figura de Sarkozy i el govern francés com a principals avals- mitjançant l’aprovació d’una esmena que reconeix la necessitat que un jutge autoritze aquesta acció com a garantia de llibertat i del dret a la inviolabilitat de les telecomunicacions de tots els europeus.

La motivació que ha portat molts governs -entre ells l’espanyol- a introduir aquest tipus de temes en l’agenda política està avui més clara que mai: la crisi progressiva de les indústries culturals -que creixia al mateix ritme que l’ample de banda- s’ha accentuat encara més amb l’adveniment de la crisi global. Però hi ha una altra qüestió de fons: els usos de la xarxa han obert la porta a tot un món de possibilitats abans ni tan sols concebudes, i ja ningú no nega la rellevància a nivell social, però sobretot a nivell comunicatiu, que ha guanyat en la darrera dècada, fins el punt que allò que abans era una mera hipòtesi – el seu creixement geomètric i la imminent substitució de la televisió com a mitjà preponderant en el panorama comunicatiu- ara es presenta davant tothom amb una evidència enlluernadora. En la mesura que cada vegada són més els joves que ‘adopten’ el portàtil amb connexió sense fils com al seu millor amic i giren l’esquena a la caixa quadrada, està cada vegada més clar que la televisió com avui dia la coneixem té els dies comptats.

 I és clar, ningú no vol perdre’s la seua part del pastís, menys encara els polítics, que tracten – ara amb més afany que mai – d’apoderar-se del control absolut de la xarxa a qualsevol preu, ni que aquest siga acabar amb una llibertat que mai no havia fet possible cap altre tipus de mitjà, sempre assimilat i neutralitzat des dels seus tendres inicis, bé perquè sorgien del poder i per a major glòria del poder, o bé perquè la lògica dels interessos privats que els feien possibles els impedia de mossegar la mà que els donava de menjar; un principi bàsic de supervivència. Internet, però, potser a causa de la seua peculiar història, ja feia temps que era un vaixell a la deriva, un sac on els polítics de torn no podien ficar mà, i com tothom bé sap, no hi ha cosa que més preocupe un polític que tenir coses que escapen al seu control. És així com s’entenen aquests intents de coartar llibertats, de criminalitzar accions sobre les quals no hi havia ni una sola línia escrita a la legislació de cap país, tot emparant-se en una presumpta violació dels drets d’autor.

¿Atempta contra els drets d’autor deixar un llibre, un disc, o una pel·lícula a un amic? ¿I a un desconegut? Perquè en definitiva és aquesta l’essència del P2P, una xarxa de desconeguts que comparteixen continguts, tinguen aquests o no drets d’autor. Continguts que, d’altra manera, és possible que mai no arribaren a conèixer, i en molts casos tampoc a comprar, tot i que els conegueren. El mateix ocorre amb la còpia privada, tan perfectament legal com la fabricació i venda de la tecnologia que la fa possible, que en la majoria dels casos prové de les mateixes multinacionals que produeixen i editen els continguts que ens volen fer pagar a preu d’or. És la festa de la hipocresia: multinacionals que es constitueixen en grups de pressió i denuncien als governs situacions que elles han ocasionat i governs que, enlloc de defensar el poble que tenen al darrere, els hi fan el joc amb intents de limitació i contenció que condueixen inevitablement a l’involucionisme.

 Perquè no oblidem que no és una qüestió d’ideologia; dreta i esquerra -si és que hi ha alguna diferència entre elles al panorama polític actual -caminen de la mà en el que no és altra cosa que voler ficar la mar en un got d’aigua. Em ve al cap ara mateix la campanya contra la ‘pirateria’ que va engegar fa no massa el PSOE sota el lema “Si eres legal, eres legal“ tot farcit i adobat amb la © per tot arreu. Tampoc no es pot obviar l’adopció de mesures com ara la imposició del famós ‘cànnon digital’ (més aviat una multa digital) o el protagonisme creixent de societats d’autors com la SGAE i les seues reivindicacions tan sagnants com surrealistes i delirants. Imagine que és per totes aquestes molèsties que molts membres destacats d’aquesta societat van donar suport explícit al govern de Zapatero amb allò de “la ceja” a les darreres eleccions generals. I recordem la també recent notícia de la condemna dels responsables del lloc web suec The Pirate Bay, el pecat dels quals és haver creat la més exitosa pàgina d’intercanvi d’enllaços P2P. Tot sense que hi haja un sol byte de cap contingut amb drets d’autor al lloc sinó… només enllaços! De seguir així la cosa, no està tan lluny el dia en què ens detindran pel carrer i ens sancionaran per anar cantant una cançó protegida amb drets d’autor sense autorització expressa del titular.

Precisament aquest és un altre dels mèrits que les noves tecnologies poden atribuir-se: el d’haver posat en tela de judici la pròpia legitimitat del sistema de drets d’autor. Un sistema inèdit fins a fa un segle i mig, el qual pressuposa que tot allò que es registra nou sota ‘copyright’ ho és en efecte. Com si la matèria -ni que aquesta siga artística o intel·lectual- sortira del no res, sense cabuda per a la influència, la imitació o la simple inspiració. La lògica d’aquest sistema de drets concep la ment dels autors com a una mena de tabula rasa d’on brollen les idees per obra i gràcia de l’Esperit Sant, cosa que atorga els seus afortunats posseïdors i les companyies que els exploten amb el seu consentiment, el legítim dret de cobrar per tot ús que hom faça de la seua il·lustre i personalíssima creació. La paradoxa de tot això és que cada nova entrada als registres de propietat intel·lectual obliga a ometre el deure científic i moral dels autors de citar les fonts per no violar descaradament la pròpia lògica del sistema. Altrament, com justificar èticament un rèdit fruit del registre com a propietat privada d’allò que està inspirat i fonamentat en la feina d’altres? Com és determina quin percentatge d’originalitat i quin percentatge d’inspiració conté una obra? I com caldria repartir els beneficis?

Això no obstant, afortunadament, hi ha tot un llarg i acalorat debat per davant. I també per sort, una vegada existents els avanços tecnològics, l’intent d’entrebancar-los des del poder s’ha demostrat històricament com a un mitjà útil per atenuar la caiguda, però completament ineficaços a l’hora d’evitar-la. Després d’un temps d’al·legalitat i de llibertat electrònica, és ben possible que aquesta petita victòria al Parlament Europeu siga només un dia de bon oratge just abans d’una gran tempesta, i és probable que vinguen temps de retrocés; de regulacions, restriccions i prohibicions, que haurem de patir i combatre amb tenacitat i estoica paciència, però aquests temps no seran més que una petita taca en l’oceà, la resistència intrínseca que tota novetat necessita vèncer per sortir-ne reforçada i consolidada. Més prompte que tard, l’ineludible relleu generacional acabarà per redreçar el timó i posarà rumb cap a una autèntica i veritable democratització de la cultura. Ja en som molts, els que tenim la mel als llavis.

*Aquest és l’article d’opinió, que no vaig enviar en el seu dia.