Oasis

Aquest grup de “rock stars”, format al voltant dels germans Gallagher, actuà ja en la primera edició del F.I.B. a l’any 1994. Des d’aleshores ha sigut cap de llista un parell de vegades, i aquest any repeteix títol. Un grup polèmic però admirat alhora. Té entre els seus èxits haver sigut el grup que més discos ha gravat en una setmana, així com ser el grup que ostenta les dos primeres places en el llistat dels 50 millors àlbums de música al Regne Unit. Sense cap mena de dubte, és un dels grans de la música rock del moment i de la història. Les xifres i algunes cançons com Wonderwall, Champagne Supernova, Masterplan, Stand by me, ho corroboren.

Oasis

Blur
Un dels grans representants de la música Britpop junt a Oasis i My Bloody Valentine. Aquest grup no ha parat de buscar nous sons per a la seua música sofisticant la composició i l’agrupació. Ha calcat molts estils, però sempre ha mantes el so original de Britpop. Cal destacar cançons com Song 2 o The Universal.

Blur

Los planetas

Aquestos granadins compartiren cartell amb Oasis a la seua primera edició. Aquest grup indie de mitjans dels anys 90 ha tingut molt d’èxit amb uns seguidors molt fidels, però el que més destaca és la il·lusió per acomplir un projecte de mestissatge amb les guitarres flamenques que dona pas a “la leyenda de las estrellas”.

Los Planetas

The Chemical Brothers
Aquest dueto britànic de música electrònica ha passat a ser un dels grans mites de l’estil no ja per la recerca de nous estils, sinó per l’esforç en millorar i consolidar els estils, així com ser uns dels pioners en la sinestèsia entre la música i els muntatges audiovisuals. Entre altres curiositats, el duet posseeix una tipografia pròpia. Ha sigut també un habitual del F.I.B. sempre que ha tingut alguna cosa nova que aportar als seus fans i als curiosos en general.

The Chemical Brothers

Radiohead

En 1985 5 amics del col·legi s’ajuntaren per fer música. El grup s’anomenà on a Friday, en honor a l’únic dia de la setmana que podien assajar al saló de música del col·legi. 25 anys després aquestos col·legials componen Radiohead, una de les bandes de rock independent de més prestigi i gràcia del moment. La seua música es basa en un joc de textures i un aprofitament de la prolongació de les melodies que fan distinta la forma de cantar de Thom York, el líder de la banda.

Radiohead

Moby

Un dels artistes de música electrònica més prolífic dels últims anys, Moby ha arribat a un estat musical pletòric. Gracies als seus impactants discos i a uns quants temes d’eixos que no s’obliden mai, Moby s’ha convertit en un dels grans noms de la música electrònica. Moby compon les seues cançons, les grava al seu estudi del Lower East Side de Nova York i a més a l’últim disc es dissenya les seues portades.

Moby

Lou Reed

Parlar de Lou Reed es parlar d’un dels músics més prolífics i importants de la historia de la música. Després de Verlvet Underground, una de les bandes claus per entendre el rock, la seua carrera en solitari també ha estat plagada de bones cançons.

Aquest home incombustible als seus 64 anys, un home pletòric i rebossant d’energia no para d’impulsar nous projectes. En octubre tornarà al nostre país.

Lou Reed

Richard Hawley

“Richard Hawley es un guitarrista con un talento increíble. Conmovedor, con mucha alma y harto del mundo pese a ser tan joven, con él podemos presenciar un verdadero corazón de músico abrazando a su musa y dándolo todo para que todos lo escuchen”.

Qui pronuncià aquestes paraules no fou altra que Nancy Sinatra, i no ha sigut la única personalitat de la industria discogràfica que s’ha desfet  en elogis front les cançons d’aquest cantautor de Sheffield. També R.E.M. ha parlat meravelles d’ell.

Aquest escriptor i executor d’històries contades des del cor per a que puguen ser viscudes indefinidament, deu gran part de la seua fama a la seua veu. Una de aquestes que no oblides gracies al to de baríton i la seua capacitat melòdica. Ideal per a uns relats plens de melancolia, soledat, idil·lis i exaltació.

Richard Hawley

Franz Ferdinand

Franz Ferdinand s’ha fet un lloc per mèrits propis, a partir d’un segell independent clàssic com Domino i amb tan sols un disc, entre el cercle de superventes. Els escocesos tenen imatge, cançons, i sobre tot, un directe alegre i efectiu dels que creen adeptes i que els mantenen en la línia ascendent artística i comercial. La banda combina les guitarres èpiques i els ritmes sincopats ballables. Un so que practicaren bandes de la primera meitat dels vuitanta, que no aconseguiren eixir de l’escena underground, però que en el que Franz Ferdinand aconsegueix connectar i arrastrar una audiència que no para de cantar les seues cançons i donar bots.

Franz Ferdinand

The Strokes

Van sorgir del no res el 2001 amb un àlbum -Is This It- que els dugué a les portades de les revistes del música rock de tot el món, incloses també algunes de tendències. La culpa la tenia una música gens innovadora però altament efectiva i una imatge que marcà estil durant una bona temporada. Uns anys després publicaren un segon àlbum que casi copiava a la perfecció el so de l’anterior. Per aleshores, The Strokes i les seues circumstàncies s’havien convertit en un fenomen que escapava dels límits estrictament musicals. Per ells començà des d’aleshores l’obsessió per ser presos en serio.

The Strokes

Arctic Monkeys

Les seues guitarres cruixen i poden arribar a crear sòlids murs de soroll a la vegada que són capaces d’apropar-se al blues o al punk mentre juguen amb les veus sense arribar a ser uns Futureheads. Però les que han tingut l’ocasió de sentir-los en directe no dubten en afirmar que hi ha pocs grups amb aquesta versalitat i atreviment.

Arctic Monkeys

Wilco

Peter Buck guitarrista de R.E.M. ho tenia molt clar quan afirmà que Wilco era la banda del futur i Jeff Tweddy ” uns dels millors compositors de la seua generació”. Després de la primera visita del grup al nostre país, ha quedat més que clar que Wilco no és solament un grup de Rock amb majúscules del present, sinó que ael futur pasa er vore qué son capaços de fer.

Wilco

Amy Winehouse

És un gran error deixar de costat la Amy cantant a propòsit dels continus escàndols que provoca la seua figura i el seu comportament. Aquest veu tenyida de negre en unes cançons que ens ubiquen en un esceneari jamesbondià, amb un Casí en la Costa Blava ple d’homenots sense escrúpols i mullers fatals amb una copa de Martini a la mà.

Amy Winehouse

Rufus Wainwright

Rufus Wainwright és un dels grans artistes pop del nou mileni i segru que el propi Rufus està d’acord amb aquesta consideració. L’actual panorma musical no es pròdig en oferir autors amb una veu tan versàtil i una pluma tan imaginativa a l’hora d’escriure cançons com la d’aquest compositor que va creixer a Montreal.

Rufus Wainwright

Leonard Cohen

Leonard Cohen es quizás el más reconocido de los “artistas de culto”, con fieles en centros de poder cultural como Hollywood: sus canciones han sido integradas en películas de Oliver Stone o Robert Altman. Hasta ese cristiano militante que es Mel Gibson aparece ahora como productor de I’m your man, el último documental sobre el personaje. Todos ellos pueden identificarse con ese buscador de “dinero y carne”.

Cohen explicó elegantemente que recurrió a las drogas, el alcohol, la promiscuidad, la cienciología. Y todo eso no le blindó para las decepciones amorosas, como la que -se supone- le llevó a un monasterio budista californiano. Allí, en una zona montañosa, pasó cinco años como ayudante de Roshi, el maestro zen; abajo, en Los Ángeles, su equipo de negocios se dedicaba a desplumarle metódicamente. Ahí está un posible guión para una película, una de esas agridulces comedias californianas.

Leonard Cohen

Oasis al FIB, any 2000