Carla Sebastián Martí

3r de Periodisme

Fem

Tots coneguem el que significa y el que representa la paraula modernització. Relacions socials de tipus impersonal i de carácter neutre que són óptimes per a la implementació d’un mercat capitalista, opcions de movilitat social practicament il.limitades, industrialització i prosperitat econòmica elevades, benestar social… En definitiva uns aspectes d’allò més atractius que moltes vegades ens fan oblidar el que realment és la modernització: una condició de disseny compulsiu i adictiu.

En tots els llocs on hi ha disseny, també hi ha residus, i el principal problema és que en aquest cas estem parlant de residus humans, no d’ aquell fem que generen les persones cada día fruit de la seua tasca quotidiana, sino que es tracta dels propis individus que no són útils per al sistema en que ens trobem. Un sistema purament capitalista on tot es medix per criteris monetaris, per tant, aquelles persones que no poden fer consum en una societat purament consumista, ja que no compten amb la situació econòmica adequada per a desenvolupar aquesta pràctica més que estesa , són considerades com un entrebanc, es a dir, com un residu.

La realitat és que aproximadament tres quarts del planeta ens contemplen a uns pocs tancats en la nostra fortalessa de cristal (la fortalessa de la modernitat), generant cada vegada més i més residus dels que ens vegem obligats a desfer-nos. I es que existeix aquesta obligació perquè es la pròpia modernitat en si la que genera els residus que “molesten” als que en la pràctica estan desenvolupant-se.

Així doncs, día a día podem veure com arriben milers d’immigrants africans amuntonats, hipotèrmics i desnutrits en cayucos a les nostres costes, les costes modernes mai millor dit. Açí, nosaltres (com som tan moderns) el que fem es repartir-los per la geografía espanyola per a que no s’amuntone el “fem” i moltes vegades es creen autèntics abocadors per a controlar un poc si es pot la entropía generada.

No puc evitar plantejarme la pregunta què si no som nosaltres (els moderns), els que realment som el fem del planeta. Estem destruint el medi ambient amb la nostra modernitat compulsiva, arrasant les societats tradicionals perquè les considerem un atràs per al planeta, imposant la nostra occidentalització per tots els llocs on ens deixen (o on no tenen un altre remei), en definitiva, jugant amb un fet que ens queda massa gran i amb la vida de les persones.

Cadascú que traga les seues pròpies conclusions, però front a la situació actual, en la que moltes vegades no sabem com desfer-nos dels residus (els no moderns) que arriben a la nostra organitzada i “perfecta” societat, tal volta l’opció de començar a enfonsar cayucos siga l’inevitable final que els espera a aquestes pobres persones, que no són altra cosa que les nostres pròpies víctimes.